divendres, 15 de desembre de 2017

Lucrècia

Lucrècia és una figura llegendària en la tradició romana. Segons la versió de Titus Luvi sobre l'adveniment de la República, el darrer rei de Roma Luci Taquini el Superb, que va regnar entre el 535 i el 510 aC, tenia un fill indomable anomenat Tarquini. Lucrècia era filla del il·lustres romà Espuri Lucreci Tricipitino, i es va casar amb el cosí de Tarquini, Luci Tarquini Col·latí.
Desprès de molts intents infructuosos de seduir-la, Tarquini va violar Lucrècia. Es diu que va entrar per la porta tractat com un convidat amb tots els honors, ja que les matrones romanes havien de tractar amb molt respecte als convidats. Desprès es va colar dins la seva habitació i la va forçar.  Aquesta, horroritada pel crim comés,  va reunir tota la seva familia i els hi va comunicar el que havia pasat. Un cop fet això es va suicidar clavant-se un ganivet.

Tot contemplant el cos mort de Lucrècia, un parent seu i cònsol romà, Luci Juni Brut, va acompanyar al pare de Lucrècia a Roma a incitar al poble a revoltar-se contra la monarquia i la dinastia dels Tarquins. Els Tarquins van haver de fugir de Roma cap a Etrúria. Amb això es va implantar la República Romana.


divendres, 8 de desembre de 2017

La reina Dido

Dido 

Fundadora i reina llegendària de Cartago, dona intel·ligent i moderna. Els autors com l'il·lustre Virgili, la van immortalitzar per sempre a traves del seu amor impossible amb el heroi Enees, serà la base del futur conflicte entre els romans i els cartaginesos...

                                             Enees informa Dido sobre la caiguda de Troia

La seva història
Dido, també coneguda amb el nom d'Elissa (que era una deessa), era filla del rei Mattan I i princesa de Tir (Fenícia). La seva vida se situa a l'entorn del 800 aC.
Quan va morir el seu pare, és el seu germà Pigmalió que el va succeir com a rei malgrat que el Mattan mort havia disposat que deixava la sobirania repartida equitativament entre Dido i Pigmalió. Ella es va casar amb el seu oncle Acerbes que era sacerdot del Merqart (equivalent tiri de l'Hèracles). Aquest tenia un gran tresor. Gelòs, Pigmalió va fer matar el marit de la seva germana. Després d'això, Dido es va escapar de Tir al capdavant d'un grup de seguidors i van atracar a la regió del nord d'Àfrica, l'actual Tunísia. A la costa, el rei local, Iarbas, li va vendre tanta terra com pogués abastar la pell d'un toro. Astuta, Dido va tallar la pell del bou a tires i aixi va poder aconseguir una gran parcel·la de territori. Es deia que per això la ciutadella cartaginesa era anomenada Birsa (Pell). Segons els historiadors, Iarbas, amb el suport dels consells cartaginesos, va pressionar Dido perquè es casés amb ell. Però ella, que ja havia jurat que mai es tornaria a casar, es va llançar a les flames d'una pira.

El seu mite
Enees, després de la caiguda de Troia, buscava el lloc ideal per fundar la seva pàtria. Durant el seu viatge, va atracar a Àfrica i va veure que es construïa la ciutat de Cartago. Dido el va acollir, escoltar la seva història, se'n va enamorar apassionadament i van fer l'amor en una cova amb la certesa que s'havia compromès irrevocablement a casar-se. Enees va aprofitar aquest període per reparar les naus i donar descans als seus homes. Però quan va començar realment a considerar de quedar-se a Cartago i casar-se amb Dido, Júpiter va enviar Mercuri per a qué li digués que el seu destí era a Itàlia i no a Àfrica. Aleshores, malgrat les súpliques de la dona, Enees abandona Cartago amb les naus. Dido va manar que s'aixequés una pira amb l'intenció de destruir tot el que li feia pensar en el seu amant. Però quan es va encendre el foc, es va llançar a les flames després de clavar-se l'espasa que Enees li havia donat. Amb aquesta última acció, jurà venjança.
És d'aquesta manera que els romans explicaven la base del conflicte amb Cartago.

dijous, 7 de desembre de 2017

El velló d'or

 A la mitologia grega, el velló d'or era el velló del moltó (una mena de xai) alat Crisomal·los (Χρυσομαλλος).
El mite del Velló d'or comença amb Atamant, rei de la ciutat d'Orcomen. Aquest es va casar per primer cop amb la deesa Nèfele amb qui va tenir dos fills, Hel·le i Frixos. Més tard es va casar amb Ino, filla de Cadme. Ino, gelosa dels seus fillastres, va voler matar-los. En alguns mites es diu que va persuadir a Atamant de que matar a Frixos era l'única manera d'acabar amb una fam. El cas es que Nèfele (o el seu esperit) es va aparèixer als seus fills amb un moltó de llana d'or. Els nens van pujar al moltó per fugir pero Hel·le va caure i es va ofegar a l'estret de l'Hel·lespont (nombrat així en el seu honor). El moltó va portar a Frixos a Còlquida, on va sacrificar l'animal en honor a Ares i va penjar la seva pell a un arbre (segons el mite, un roure) la qual va ser custodiada per un drac. El moltó es va transformar en la constel·lació d´Aries. 

S'han fet moltes interpretacions sobre el velló d'or, com per exemple que la seva historia significava l'arribada de la ramaderia a Grècia, o que aludia al blat daurat o al sol. També s'ha relacionat molt el color or amb el color porpra (color dels déus i amb un significat de riquesa). 
També s'ha relacionat el velló d'or amb amb un mètode per extreure or dels rius. Això es degut a que s'han trobat pells d'ovella a marcs de fusta penjades o a arbres a Grècia. 



dimarts, 5 de desembre de 2017

L'assassinat de Juli Cèsar:


Ens situem cap al final de la República romana, l'any 44 aC, no fa gaire temps que Juli Cèsar va sortir victoriós de la segona guerra civil romana que va tenir lloc entre els anys 49 aC i 45 aC i va enfrontar el bàndol dels pompeians contra el bàndol dels cesarians. Després de la fi del conflicte, el senat va donar a Juli Cèsar diversos honors i títols entre els quals destaquen els següents: Tribunus plebis (tribú de la plebs), censor, cònsol, procònsol, Pater patriae (pare de la pàtria) i dictador. Com que no hi havia una oposició real a la seva persona i els vots sempre anaven a favor seu, Cèsar va augmentar el senat fins a 900 senadors, la gran majoria eren alts càrrecs que l'havien fet costat durant la guerra civil.

La tercera vegada que va ser nomenat dictador, alguns senadors volien que no es tornés a votar el seu càrrec fins nou legislatures després. Finalment el senat va designar-lo Dictator perpetus (dictador perpetu). Va ser en aquell moment que els detractors van començar a conspirar contra Juli Cèsar, es van anomenar libertatores (Alliberadors), finalment van decidir assassinar a Cèsar durant una reunió del senat, la qual es duria a terme al Teatre de Pompeu, ja que l'edifici oficial del senat estava sent restaurat.
Durant la reunió del 15 de març (Idus de març), els liberatores, liderats per Gai Cassí Longí (Cassius) i Marc Juni Brut (Brutus), van assassinar a Juli Cèsar apunyalant-lo 23 vegades (tot i que segons l'autòpsia de Suetoni, només una punyalada fou letal) va ser en aquest moment on la cultura popular diu que Juli Cèsar, en veure a Brutus, va dir una de les seves famoses frases, tu quoque, fili mi? (tu també fill meu?). Una vegada mort Juli Cèsar, Brutus va girar-se per explicar i convèncer als altres senadors que no havien participat en el complot de què els havien de recolzar per retornar definitivament la llibertat a Roma, però molts d'ells ja havien marxat espantats de la sala.
L'assassinat va provocar la tercera guerra civil romana que va finalitzar l'any 42 aC amb la proclamació de l'emperador August que va posar fi a la República.




dijous, 30 de novembre de 2017

Rituals d'enterrament a l'antiga Roma




En la cremació les famílies més adinerades contractaven organitzadors que s'encarregaven del seguici, els quals s'encarregaven de portar des de músics que anaven davant de les exèquies per mostrar el mort com un ésser gran, plorat i reverenciat pels altres; depenent de com fos d'il·lustre el difunt, l'exhibició d'aquest al públic podia durar fins a una setmana, en aquest cas, el seguici s'aturava davant del fòrum i un familiar proper pronunciava una oració davant del carro mortuori. 
En l'Antiga Roma els ritus d'enterrament són molt similars als grecs tot i que els romans acostumaven a incinerar als morts i els grecs els enterraven.
Imatge relacionada
Caront, transportant animes per la llacuna Estígia









Un cop fet el discurs, els familiars es dirigien cap a la pira funerària (estructura de fusta en la qual es posava el cos per a cremar-lo) carregant màscares de cera i escultures dels seus familiars morts anteriorment, com si tots estiguessin presents. Abans d'encendre el foc un familiar proper s'acostava al mort i obria els seus ulls per permetre-li veure per última vegada la llum, després d'això es tancaven els ulls pronunciant el nom del difunt per després dipositar una moneda a la boca, amb l'objectiu que aquest pagués el seu viatge al més enllà a Caront, el barquer de l'Estígia a l'inframón.


File:5171 - Brescia - S. Giulia - Urna funeraria romana in vetro - Foto Giovanni Dall'Orto, 25 Giu 2011.jpg
Urna funerària romana
 El foc era extingit amb vi (evitaven mullar les cendres perquè el difunt no vagués ebri per l'altre món) i les cendres eren recollits pels familiars més pròxims. Els ossos, encara calents, eren rentats amb vi ranci o llet, un cop freds es dipositaven en una urna funerària plena de flors. L'endemà se celebrava un banquet pòstum o fúnebre, en el qual es menjava en honor al mort.

Els ritus funeraris per als pobres eren molt diferents, moltes vegades eren llançats com animals en les fosses comunes fora de les ciutats per deixar-los podrir, i posteriorment eren incinerats en aquestes mateixes fosses comunes. Aquests eren recollits dels carrers i eren portats per quatre necròfors, les persones que es dedicaven als rituals d'enterrament, en un taüt de lloguer a la nit. Els necròfors, i generalment els associats a la indústria de la mort, havien de viure fora de la ciutat, ja que es creien contaminats. Els romans associaven la mort amb la contaminació, no només material sinó espiritual, és per aquesta raó que els enterraments s'havien de realitzar de nit i fora de la ciutat.
Antic sepulchrum a Córdoba

Els familiars honraven als seus éssers estimats amb ofrenes de menjar, per això en les tombes hi havia tubs de libació, pèrgoles, exedres i pous. Es realitzaven ofrenes d'ous, mongetes, llenties i vi. El vi es considerava un substitut de la sang i la beguda preferida dels morts. En ocasions especials se sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang. La família romana estava unida i en morir un dels seus membres passava a formar part dels avantpassats als quals calia retre culte. L'espai de l'enterrament, sepulchrum, adquiria el caràcter de lloc sagrat, locus religiosus, inamovible, inalienable i inviolable. Només podien accedir-hi els familiars. Les parts externes, la momumenta, sí que es podia transformar i redecorar.

dimecres, 29 de novembre de 2017

La roba romana

Resultat d'imatges de roba interior romana+
La nostra manera de viure comparteix similituds amb la dels romans antics, la roba que usaven també compartirà alguna similitud amb l´actual?
Començant per la roba interior o indumenta que va ser usada pels romans a imatge dels perses i dels pobles bàrbars del nord. Consistia en subligaculum, són els calçotets actuals, subucula, la nostra samarreta interior i la mamillare, els sostenidors d´avui dia.

Els punts forts de la vestimenta romana eren la toga i la túnica.
De toga n´hi havien diversos tipus;
  • Picta; enriquida amb brodats d´or que usaven els cònsols i els pretors.
  • Pretexta; adornada amb una franja de color porpra. La portaven els fills de les famílies benestants, senadors, magistrats.
  • Viril; era la que tenien els fills dels ciutadans romans, començaven a usar-la sobre els 16 anys, era llisa i sense cap tipus d´ornament.

Només els ciutadans romans estaven autoritzats a portar-la, tant rics com pobres, però les diferències eren evidents en la qualitat dels materials i el color, eren clars indicadors de posició social. Es va convertir en un autèntic emblema de cultura romana, el seu origen és de la civilització etrusca.
Les primeres togues eren molt senzilles, amb el pas del temps i el simbolisme que va guanyar aquesta peça es va convertir en una vestimenta opulenta, incòmoda.
Abans la vestien tant homes com dones, amb el pas del temps va ser exclusivament per a homes.
Imatge relacionada 
La túnica podia ser usada tant els ciutadans com els no ciutadans de Roma. Podia ser llarga (tunica talaris) o curta, tenir mànigues (túnica manucata) o no i estar formada per una o diverses peces de roba; es posava pel cap i se cenyia al cos per la cintura.En ocasions incorporava pantalons encara que el seu ús era molt menor ja que es considerava de mal gust. Es va usar molt al llarg de l’Edat Mitjana.


Imatge relacionada  
Els antics romans no eren molt aficionats a l’ús de barrets (excepte els sacerdots, per exemple) no obstant això existien diversos tipus de barrets, com el cucullus (gorra de viatge) o el petasus, per protegir-se del sol.
Als peus, els romans usaven sandàlies o solea i només alguns ciutadans reconeguts portaven calceus o sabata tancada (pròpia de senadors i magistrats). Els nobles i alguns soldats calçaven campagnus, és a dir unes botes.

dimarts, 28 de novembre de 2017

L'importància d'Ares a Roma

Ares en la mitologia grecoromana és el deu de la guerra, de la violència sense control tot i que en un principi va ser identificat com la fertilitat, el bestiar i la vegetació. Normalment representat amb un casc daurat o una llança, forma part de la tríada dels déus superiors, és fill d'Hera i Zeus (rebutjat per aquest últim per pecar d'impulsos), i té com a germanastre a Atena, qui guanya la majoria dels combats duals entre ells, per la seva astúcia utilitzant l'estratègia. L'importància del personatge està en el simple fer de propiciar l'origen de Roma; ell va ser qui va violar a Rea Silva, vestal que va quedar embarassada de dos bessons que, més tard, fundaren Roma. També sabem que l'any romà s'iniciava en el mes dedicat a aquest deu, és a dir març: Martius mensis, i que l'activitat preferida dels romans no era res més que els combats dels uns contra els altes.
Resultado de imagen de infidelidad ares i afrodita

Resultado de imagen de ares escultura

Però tot i que els romans el consideraven un dels déus més importants, pels grecs era ben bé al contrari, representava el terror i era considerat fins i tot una divinitat còmica: una de les més antigues històries mitològiques es refereix a ell: en l'himne VIII de l'Odissea, es narra que Hefest, sabent per Helios, deu del Sol que la seva dona, Afrodita, la deessa de l'amor, era infidel amb Ares, els prepara un parany; té una xarxa invisible i indestructible en el llit i just quan els amants estan atrapats en ella, Hefest crida a tots els déus per burlar-se'n d'ells.
No obstant no podem negar la seva importancia eterna, ja que sempre ha estat el seu segell repartit per tota l'història, hi trobem el seu nom en un mes i en un dia de l'any, en l'horòscop, i mai no podrem negar la intensitat dels colors vermellosos del seu planeta.