dimarts, 27 de desembre del 2016

Recepta Grega: Pastís de formatge amb taronja i llimona caramelitzada

  • Ingredients:
        - 300g de "requesón"
        - 4 clares d'ou
        - 300g de sucre
        - 1 taronja
        - nata 
        - 1 llimona gran
  •  Preparació: 
Batem el "requesón" i afegim 150g de sucre  (és important que no hi hagin gaires grumolls). Seguidament afegim les clares d'ou i batem fins que aconseguim una massa homogènia, ha d'augmentar una mica el seu tamany. 

Fem suc de taronja i també l'afegim (mig got). Per acabar la massa posem la pell de taronja rallada i ho tornem a batre tot. 

Amb un motlle d'uns 20cm de diàmetre,l' huntem amb mantega i hi posem un paper vegetal perquè no s'enganxi, ara ja hi podem abocar la massa i enfornar el pastís a 160 graus durant 30 minuts, amb el forn preescalfat prèviament.

Per fer la decoració tallem la llimona o les llimones en rodanxes per caramelitzar-la, la posem en un bol al foc amb 250ml d'aigua i 150g de sucre.Tot seguit deixem que arrenqui el bull i ho deixem a foc lent durant 45 minuts.

Quan ja estigui tot fet ho deixem refredar i ja podem muntar-ho, però abans recomenem desenmotllar el pastís. Posem les rodanxes de llimona per sobre el pastís i passem a muntar la nata. 

Cal recordar que per muntar la nata el recipient que utilitzem i la batedora han d'estar ben freds. 

Muntem la nata i poc a poc hi afegim el suc que ha fet la llimona al caramelitzar-la. 

Finalment, hi posem la nata per sobre amb una mànega pastissera fent una mica de relleu.
Ara ja tenim un pastís totalment grec per disfrutar!

dilluns, 26 de desembre del 2016

El mite de Píram i Tisbe

El mite de Píram i Tisbe parla sobre dos joves de l'antiga Babilònia, l'actual Irak. Estavan enamorats i vivien un al costat de l'altre i, encara que els seus pares els ho havien prohibit, mantenien el contacte gràcies a una esquerda que van trobar a la paret que separava les cases. Cada cop s'estimaven més però la frustració de no poders-se veure creixia cada cop més fins que, un dia, van decidir que s'escaparien una nit, assegurant-se de que ningú els veiés, i es trobarien en el monument de Nino. Aquella nit, Tisbe va arribar primer i, esperant, va veure com una lleona s'apropava amb la boca ensangonada. Ella, espantada, es va amagar darrera una roca però se li va caure el mocador que portava. La lleona el va veure i el va estripar i deixar tacat de sang. Quan Píram arribà, va veure el mocador i, pensant-se que la lleona havia matat Tisbe, va treure la seva daga i se la va clavar al pit. Tisbe, espantada, va sortir del seu amagatall i va veure al seu estimat estirat al terra ple de sang. Va anar corrent cap a ell i el va abraçar, li va treure la daga del pit i se la va clavar. Els déus, entristits per la tragèdia, van fer que els pares dels joves els enterressin junts.


divendres, 23 de desembre del 2016

El mite de Mercuri i Argos


Júpiter, enamorat de la nimfa Ío la va embolicar en una espessa boirina per evitar que s'escapés, però Juno gelosa la va dissipar. Júpiter va transformar la nimfa Ío en una bella vedella. Juno aconsegueix que Júpiter li regali la vedella i la posa sota la vigilància d'una estranya criatura: Argos.
Argos era un gegant de cent ulls que mai dormia, ja que sempre algun dels seus ulls vetllava. Ío intenta lamentar-se, però mai ho aconsegueix. Júpiter envia a Mercuri perquè mati a Argos i així recuperar la nimfa.
Mercuri aconsegueix amb la seva flauta que Argos tanques els cent ulls i  aprofita al moment per matar-lo.
Juno quan veu el que li ha passat al seu guardià Argos, decideix posar els cent ulls del gegant a la cua del paó.


Diego Velázquez, Mercuri i Argos (1659), Museu del Prado, Madrid.
Diego Velázquez, Mercuri i Argos (1659), Museu del Prado, Madrid.

El mite d'Eco i Narcís

Eco era una nimfa dels boscos molt xerraire, alegre I bromista. Amb les seves llargues converses, distreia a Hera (dona de Zeus). D'aquesta manera, Zeus aprofitava per estar amb altres dones. Hera quan va descobrir la infidelitat de Zeus es va enfadar molt i va castigar a Eco prohibint-li parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava. Eco, avergonyida, va abandonar els boscos i es va amagar dins una cova a la vora d'un rierol.

Narcís era un noi preciós. Quan va néixer, l’endeví Tirèsias va predir que si Narcís veia la seva imatge seria la seva perdició i moriría. Es per aixo que la seva mare Líriope va evitar sempre els miralls i altres objectes en els quals es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa. Passejava llargues estones sol i un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i parlar amb ell. A Narcís li va agradar molt aquella ruta i la va repetir molts dies. Eco l’esperava i el perseguia a distància fins que un dia en trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va preguntar:

- Què fas aquí? Per què em segueixes?
- Aquí... segueixes... – va ser l'única cosa que Eco va poder dir.

Eco va demanar ajuda als animals i li van explicar a Narcís que ella. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova de on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra. Nèmesi, deessa grega que ho va veure tot, va decidir castigar a Narcís, i en una de les passejades va fer que Narcís tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua al rierol on va conèixer a Eco. En el moment de beure, Narcís va veure la seva imatge reflectida a l’aigua i es va enamorar. Diuen que de tant enamorat que estava es va voler unir amb la imatge i es va ofegar a l’aigua. De la seva mort va sorgir una flor anomenada Narcís, que creix sobre les aigúes dels rius.

Nicolas Poussin, Eco i Narcís (1627-1628), Museu del Louvre, París, França.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Les naumàquies

Quan es parla de l'Imperi Romà, una de les coses que et vénen al cap sense cap dubte són els combats entre gladiadors.



Però no només feien aquesta classe d'espectacles, també se celebraven entre altres, les naumàquies, o recreació de batalles navals . 

A les naumàquies batallaven exèrcits d'homes muntats en vaixells que acabaven reduïts a runes i cadàvers, si resultaven vençuts.





Aquestes naumàquies eren summament sagnants perquè, a més de la quantitat d'homes que hi prenien les armes, els perdedors eren condemnats a mort des d'abans de començar. La creença popular diu que aquesta era la frase que els gladiadors usaven com a salutació a l'emperador: Morituri te salutant (Els que van a morir et saluden).  Però no és així; la veritat és que eren els naumachiarii (els participants en les naumàquies), els que feien servir aquestes paraules.
I té sentit, ja que, si perdien, moririen si o si. (No com el cas dels gladiadors).

Per realitzar aquest espectacle o combat es necessitava un grup d'homes armats, que havien arribat a ser 6.000 homes (soldats i remers) aproximadament, que eren presoners de guerra. Aquests valerosos combatents s'enfrontaven entre els altres a sobre de grans vaixells com els birems, trirrems i quatrirems (vaixells de dos o tres fileres de remers).


La primera naumàquia coneguda que va ser oferida per Juli César al poble romà al segle 46 aC, durant la celebració del 4t triomf d'aquest com a emperador. Aquest va fer construir una gran piscina a prop del riu Tíber per tal de poder contenir autèntics vaixells de combat.

August també celebrà una naumàquia al segle II aC, amb motiu de la inauguració del temple de Mart.

Claudi també n'organitzà una al 52 dC, per tal d'inaugurar els treballs de drenatge del llac Fucino. 


El Colosseu

   Va ser un amfiteatre romà que va ser construït per ordre de l’emperador Vespasià, ja que volia fer un bon regal al seu poble. Per tant, el Colosseu simbolitza i glorifica a aquest emperador que el que volia amb aquest edifici lúdic era fer una bona propaganda sobre ell mateix davant del poble. Aleshores, l’amfiteatre es va començar a construir entre l’any 70 dC i l’any 72 dC on l’ organització de l'obra es feia amb diversos torns de treballadors durant el dia i es va acabar i inaugurar a l’any 80 dC durant el regnat de l’emperador Tit. Van haver-hi moltes reparacions, ja que van haver-hi alguns incendis (el més important al 217 dC) i alguns terratrèmols (el més important al 443 dC).

El Colosseu.
   L’amfiteatre Flavi o el Colosseu té un perímetre el·líptic de 524 metres. S’hi pot apreciar la utilització de l’arquitectura típica dels romans, amb arcs de mig punt sobre uns pilars gruixuts que també sostenen columnes adossades de tipus decoratiu. Els pilars aguanten els frisos i les cornises que fixen el límit de cadascun dels tres primers pisos.
A l’interior de l’edifici hi havia la càvea (cavea), que era la graderia, des d’on el públic podia gaudir de l’espectacle. Estava ple de quilòmetres de passadissos amb voltes, d'escales i de portes d’accés
Interior de l'amfiteatre Flavi.

(vomitoria), ja que estava pensat per un moviment fluid de molta gent. Les grades es diferenciaven en graus, diversos pisos reservats a cada classe social:



·         El podium, el primer d'ells, s'asseien els romans més il·lustres: els senadors, magistrats, sacerdots i potser les vestals.
·         El maenianum primum, pels aristòcrates que no pertanyien al senat.

·         El maenianum secundum, dividit en l'imum, per als ciutadans rics, i el summum, per als pobres.

·         El maenianum summum in ligneis, fet de fusta, probablement sense seients, i reservat per a les dones pobres.
   L’arena (harena), era una plataforma construïda en fusta i coberta de sorra. Tenia un subsòl amb un complex de túnels i masmorres (l'hipogeu) on s'allotjaven els gladiadors, els condemnats i als animals. El sòl disposava de diversos muntacàrregues que comunicaven amb el soterrani i que podien ser usats durant l'espectacle. El plànol de la sorra tenia un complet sistema de drenatge, connectat a quatre imponents claveguerams. S'ha suggerit que servien per la necessitat d'evacuar l'aigua després dels espectacles navals.

   El Colosseu es va utilitzar durant quasi 500 anys: en el segle VI s´hi van fer els últims Jocs. S'oferien espectacles gratuïts de lluita entre gladiadors i feres salvatges (venationes) on s'hi feien servir una gran varietat de bèsties salvatges, la majoria importades d'Àfrica i Àsia: rinoceronts, hipopòtams, elefants, girafes, lleons, panteres, lleopards, cocodrils i estruços. Les batalles i les venationes es representaven als escenaris amb arbres i edificis movibles. També s'escenificaven batalles mitològiques i es feien simulacres de batalles navals (naumachiae) on el pis inferior s'omplia d'aigua per a mostrar cavalls i bous prèviament entrenats nedant i recreacions d'una famosa batalla naval entre els grecs de Corfú i els corintis i d’altres històries navals.
La vista aèria del Colosseu.


A l’Edat Mitjana, a finals del segle VI es va construir una petita església dins de l'estructura de l'amfiteatre, encara que aparentment no li va donar un significat religiós a l'edifici sencer i més tard va acabar sent destruïda. La sorra es va transformar en un cementiri i els nombrosos espais entre els arcs i sota els seients es van convertir en tallers i refugis.
També va haver-hi un gran terratrèmol al 1349 que va danyar molt l’estructura del Colosseu, fent que el costat extern sud s’ensorrés. Moltes d’aquestes pedres despreses van ser reutilitzades per a construir palaus, esglésies (inclòs el Vaticà), hospitals i altres edificis de tota Roma.

Actualment, l’amfiteatre Flavi és un dels grans atractius turístics de Roma. Hi ha ubicat un museu dedicat al déu grec Eros, al pis superior de l'edifici i ha estat portat al cinema en múltiples ocasions. Aquest monument de la Roma clàssica ha estat designat una de les set noves meravelles del món, segons la designació honorífica realitzada a Lisboa el 7 de juliol del 2007.


divendres, 16 de desembre del 2016

Els aqüeductes a l'antiga Roma

   Els romans van construir nombrosos aqüeductes per a proporcionar l'aigua necessària per al consum de les persones que habitaven les ciutats i per a les seves feines. Aquests aqüeductes van ser un dels grans èxits d'enginyeria del món antic, i van establir un estàndard no igualat per més de mil anys després de la caiguda de l'imperi Romà. Moltes ciutats encara mantenen i fan servir els antics aqüeductes avui en dia, encara que els canals oberts han estat normalment reemplaçats per canonades.
Un aqüeducte arrencava en un sistema de captació d'aigua, generalment a les muntanyes. L'aigua passava de forma controlada a la conducció des d'un dipòsit de capçalera (caput aquae).
Imagen relacionada


La mateixa ciutat de Roma, sent la ciutat més gran, tenia la major concentració d'aqüeductes, amb aigua proporcionada per onze aqüeductes construïts al llarg d'un període de cinc-cents anys. Els estudiosos han arribat a predir la mida de la ciutat per la quantitat d'aigua que en rebia. Proporcionaven aigua per a beure, per posar en funcionament nombrosos banys públics i fonts de la ciutat, i també vessaven l'aigua sobre mecanismes hidràulics emprats en mineria per trencar roques.

VESTIMENTA DELS ROMANS

ROBA:


Els romans vestien d'una peça de llana blanca, gruixuda a l'hivern i fina a l'estiu. Aquesta peça era molt complicada de posar, fins al punt que calia l'ajut d'un dels esclaus.

Amb el temps va ser substituïda per vestits més pràctics que permetien més llibertat de moviment.

La toga era una peça que només podia ser utilitzada per un ciutadà romà. Va començar sent molt senzilla i molt utilitzada, pero va passar a ser una vestimenta per reunions formals o cites importants.

Tipus de togues:

  • Toga praetexta: Adorna amb una banda de porpra, era el vestit dels infants i adolescents fins als 16 anys.
  • Toga picta: Era la que s'usava durant les desfilades i les festes de triomf.


                                            

ROBA INTERIOR:

Portaven una mena de calçotets o pantalons curts, anomenats subligacumum.

CALÇAT:


Les sabates que acompanyaven a la toga eres els calcei, N'hi havia de diferents tipus, entre els quals cal distingir el calceus particius, lligat amb quatre tires de cuir i de color, i el calceus senatorius, de cuir negre.

Altres vegades també podien portar una mena d'esclops (socci). Quan no estaven en públic, es posaven sandàlies (solae), les quals s'ajustaven amb petites tires de cuir que es feien passar entre els dits.

COMPLEMENTS:

Només solien dur un anell (anulus) al dit anular de la mà esquerra.

EL PENTINAT:

Els homes lliures solien portar els cabells curts o rapats al zero, en canvi els joves podien portar-los llargs. 



dijous, 15 de desembre del 2016

EL NADAL A GRÈCIA

   Grècia té uns costums molt peculiars pel que fa al Nadal. A Grècia, com aquí, els “dies de festa” inclouen el període entre Nadal, Cap d’Any i Epifania, el 6 de gener. El nom grec del Nadal és Χριστούγεννα (Christoúgenna), que literalment significa “el naixement de Crist”. Per dir “Bon Nadal”, els grecs diuen Καλά Χριστούγεννα i també diuen Καλές γιορτές, que vol dir "Bones Festes".

  Com a altres indrets del món (per exemple a casa nostra), la invasió destructiva de les influències nadalenques forasteres són evidents, però els grecs es vanten que el seu Nadal no és dels mes comercialitzats. La gent posa avets, però el més tradicional és decorar una petita embarcació (το καράβι), com escau a una civilització marinera. Els vaixells de Nadal són fets de paper o fusta i es decoren amb llums i tota mena d’ornaments. Normalment es col·loquen prop de la porta exterior o a la llar de foc, i simbolitzen una càrrega completa de riqueses que ha d’arribar a casa. 

   Durant les festes es canten les nadales, en grec τα καλάντα (ta kalánda), que solen venir de l’època bizantina. Al matí de la vigília de Nadal els nens van de casa en casa a cantar kalánda acompanyats pel dring dels triangles, i a canvi, reben dolços i diners. Les kalánda es canten en les vigílies de Nadal, Cap d’Any i Epifania , i són diferents per a cada dia de festa. Cliqueu aquí si voleu sentir una nadala en grec.

   En teoria, al món ortodox Nadal arriba després de 40 dies de dejuni de qualsevol tipus de carn, productes lactis o ous. Tot i que això no ho deu seguir gaire gent, l’àpat de Nadal és esperat amb gran expectació. I així, després d´anar a l’església, la família es reuneix per al gran dinar de Nadal. Cada taula de Nadal inclou pans de χριστόψωμο (christópsomo, el “Pa de Crist”) i ja sigui un gall dindi rostit sencer amb un farciment d’arròs, carn picada, les panses,  castanyes, o el més tradicional rostit de porc ( ja sigui un llom, espatlla o fins i tot un garrí sencer), així com altres delícies gregues. La festa tradicional grega Nadal no estaria completa sense els deliciosos kourambiédes i melomakárona per a les postres! Cliqueu aquí si voleu veure la recepta per a fer aquestes delicioses galetes.

   Després de Nadal, els nens esperen amb impaciència el dia d’Any Nou (Protochroniá), que és quan el Sant Basili (Áyios Vasílis) ofereix els seus regals. Aquest dia també es menja un tortell que es coneix amb el nom de basilópita: qui troba la moneda que hi ha amagada a dins del tortell tindrà un any ple de salut i riquesa!

Το καράβι (to karábi)

   A continuació, teniu unes felicitacions nadalenques de les alumnes de Grec de 1r de Batx. escrites en grec modern. Si voleu saber què hi diu, els hi podeu deixar un comentari i us respondran. 














dimecres, 14 de desembre del 2016

FELIX NATIVITAS!

Els alumnes de 4t d´ESo d´Introducció al Llatí han escrit unes felicitacions nadalenques. Esperem que us agradin. Us desigem a tots i totes molt bon Nadal i feliç Any Nou!