dimecres, 20 de desembre del 2017

Sirenes gregues i sirenes nòrdiques

   Les sirenes, dins de la tradició grega, eren genis marins, meitat dones i meitat aus. La seva ascendència no està gens clara. Segons les versions més comunes del mite, són filles de Melpómene (musa de la tragèdia) i de Aquelous (déu del riu homònim). 
   Per al poeta Ovidi, les sirenes no sempre van tenir aquesta forma, sinó que al principi eren dones molt belles companyes de Persèfone, abans que fos raptada per Hades. Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga. Una altra versió diu que la seva transformació va ser un càstig de Demèter per no defensar a la seva filla d´Hades i impedir el segrest. 
   Vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment és situava enfront de la costa italiana meridional, i amb la música que tocaven atreien als marins, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s'estavellava contra els esculls. Llavors devoraven als imprudents navegants. Així, Odisseu, home molt enginyós i alhora curiós, quan s'anaven acostant a la illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les oïdes amb cera, i ell, que no podia amb la curiositat d'escoltar-les, es va fer amarrar al masteler, amb l´ordre que, passés el que passés, no el deslliguessin. En escoltar els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no l'hi van permetre. 


L'aparença física de les sirenes va evolucionar. La seva transformació en criatures meitat dona, meitat peix, amb la part inferior recoberta d'escates, es remunta aparentment a l'Edat Mitjana i a les llegendes cèltiques i germàniques. Però, ja sota l'Imperi Romà, les confonen amb les Nereides, les cinquanta filles de Nereu, déu marí, i de Doris, descendent del Tità Oceà. Les belles Nereides eren, doncs, les nimfes del mar. Habitaven en el Mar Mediterrani. Una de les Nereides, Anfitrite, va ser amant de Posidó i mare dels Tritons. Protegien als vaixells, i no cantaven per atreure als marins, sinó per complaure al seu pare. Els antics van descriure a les Nereides amb el cos cobert d'escates i formes de peix

Com dèiem, és molt important distingir entre les sirenes gregues i les anomenades sirenes nòrdiques. Aquestes últimes, les mermaids, si viuen efectivament en el mar; encara que no es troba cap referència concreta a les capacitats dels seus cants. L'atractiu que generen les mermaids prové, en realitat, del seu cabell, generalment llarg i ros, que acostumen a pentinar recolzades en alguna roca del mar o propera a la costa. Elles senten predilecció pels mariners, i tendeixen més a l'ajuda que a la traïció. Són molts els casos en els quals mariners i guerrers de tota classe s'han enamorat d'elles, doncs la seva bellesa era famosa. Al nostre país, a Galícia, trobem éssers que també se serveixen del seu cabell, com les Mouras, per embaladir als mariners que tenen la sort de veure-les.

El cabell de les sirenes, i el fet de pentinar-se, és una marca de sexualitat i sensualitat que prové dels segles centrals de l'Edat Mitjana. Una última diferència aclaridora entre un tipus i un altre de sirenes podem extreure-ho del mitjà en el qual viuen les unes i les altres. Com ja hem pogut veure, les sirenes viuen en illes i solquen els cels; mentre que les mermaids viuen en l'aigua i solament ocasionalment surten a la superfície , gairebé sempre amb finalitats positives.

Ovidi torna de l´exili

   Després de 2.000 anys, s´ha fet justícia amb Ovidi: el Parlament romà ha revocat la sentència d´exili imposada per l´emperador August al poeta romà. A continuació, teniu l´enllaç a la notícia publicada al diari:


divendres, 15 de desembre del 2017

Lucrècia

Lucrècia és una figura llegendària en la tradició romana. Segons la versió de Titus Livi sobre l'adveniment de la República, el darrer rei de Roma, Luci Taquini el Superb, que va regnar entre el 535 i el 510 aC, tenia un fill indomable anomenat Tarquini. Lucrècia era filla d´un il·lustre romà Espuri Lucreci Tricipitini, i es va casar amb el cosí de Tarquini, Luci Tarquini Col·latí.
Desprès de molts intents infructuosos de seduir-la, Tarquini va violar Lucrècia. Es diu que va entrar per la porta tractat com un convidat amb tots els honors, ja que les matrones romanes havien de tractar amb molt de respecte als convidats. Desprès es va colar dins la seva habitació i la va forçar.  Aquesta, horroritzada pel crim comés,  va reunir tota la seva familia i els hi va comunicar el que havia passat. Un cop fet això es va suicidar clavant-se un ganivet.

Tot contemplant el cos mort de Lucrècia, un parent seu i cònsol romà, Luci Juni Brut, va acompanyar al pare de Lucrècia a Roma a incitar al poble a revoltar-se contra la monarquia i la dinastia dels Tarquinis. Els Tarquinis van haver de fugir de Roma cap a Etrúria. Amb això es va implantar la República Romana.


divendres, 8 de desembre del 2017

La reina Dido

Dido 

Fundadora i reina llegendària de Cartago, dona intel·ligent i moderna. Els autors com l'il·lustre Virgili, la van immortalitzar per sempre a traves del seu amor impossible amb el heroi Enees, serà la base del futur conflicte entre els romans i els cartaginesos...

                                             Enees informa Dido sobre la caiguda de Troia

La seva història
Dido, també coneguda amb el nom d'Elissa (que era una deessa), era filla del rei Mattan I i princesa de Tir (Fenícia). La seva vida se situa a l'entorn del 800 aC.
Quan va morir el seu pare, és el seu germà Pigmalió que el va succeir com a rei malgrat que el Mattan mort havia disposat que deixava la sobirania repartida equitativament entre Dido i Pigmalió. Ella es va casar amb el seu oncle Acerbes que era sacerdot del Merqart (equivalent tiri de l'Hèracles). Aquest tenia un gran tresor. Gelòs, Pigmalió va fer matar el marit de la seva germana. Després d'això, Dido es va escapar de Tir al capdavant d'un grup de seguidors i van atracar a la regió del nord d'Àfrica, l'actual Tunísia. A la costa, el rei local, Iarbas, li va vendre tanta terra com pogués abastar la pell d'un toro. Astuta, Dido va tallar la pell del bou a tires i aixi va poder aconseguir una gran parcel·la de territori. Es deia que per això la ciutadella cartaginesa era anomenada Birsa (Pell). Segons els historiadors, Iarbas, amb el suport dels consells cartaginesos, va pressionar Dido perquè es casés amb ell. Però ella, que ja havia jurat que mai es tornaria a casar, es va llançar a les flames d'una pira.

El seu mite
Enees, després de la caiguda de Troia, buscava el lloc ideal per fundar la seva pàtria. Durant el seu viatge, va atracar a Àfrica i va veure que es construïa la ciutat de Cartago. Dido el va acollir, escoltar la seva història, se'n va enamorar apassionadament i van fer l'amor en una cova amb la certesa que s'havia compromès irrevocablement a casar-se. Enees va aprofitar aquest període per reparar les naus i donar descans als seus homes. Però quan va començar realment a considerar de quedar-se a Cartago i casar-se amb Dido, Júpiter va enviar Mercuri per a qué li digués que el seu destí era a Itàlia i no a Àfrica. Aleshores, malgrat les súpliques de la dona, Enees abandona Cartago amb les naus. Dido va manar que s'aixequés una pira amb l'intenció de destruir tot el que li feia pensar en el seu amant. Però quan es va encendre el foc, es va llançar a les flames després de clavar-se l'espasa que Enees li havia donat. Amb aquesta última acció, jurà venjança.
És d'aquesta manera que els romans explicaven la base del conflicte amb Cartago.

dijous, 7 de desembre del 2017

El velló d'or

 A la mitologia grega, el velló d'or era el velló del moltó (una mena de xai) alat Crisomal·los (Χρυσομαλλος).
El mite del Velló d'or comença amb Atamant, rei de la ciutat d'Orcomen. Aquest es va casar per primer cop amb la deesa Nèfele amb qui va tenir dos fills, Hel·le i Frixos. Més tard es va casar amb Ino, filla de Cadme. Ino, gelosa dels seus fillastres, va voler matar-los. En alguns mites es diu que va persuadir a Atamant de que matar a Frixos era l'única manera d'acabar amb una fam. El cas es que Nèfele (o el seu esperit) es va aparèixer als seus fills amb un moltó de llana d'or. Els nens van pujar al moltó per fugir pero Hel·le va caure i es va ofegar a l'estret de l'Hel·lespont (nombrat així en el seu honor). El moltó va portar a Frixos a Còlquida, on va sacrificar l'animal en honor a Ares i va penjar la seva pell a un arbre (segons el mite, un roure) la qual va ser custodiada per un drac. El moltó es va transformar en la constel·lació d´Aries. 

S'han fet moltes interpretacions sobre el velló d'or, com per exemple que la seva historia significava l'arribada de la ramaderia a Grècia, o que aludia al blat daurat o al sol. També s'ha relacionat molt el color or amb el color porpra (color dels déus i amb un significat de riquesa). 
També s'ha relacionat el velló d'or amb amb un mètode per extreure or dels rius. Això es degut a que s'han trobat pells d'ovella a marcs de fusta penjades o a arbres a Grècia. 



dimarts, 5 de desembre del 2017

L'assassinat de Juli Cèsar:


Ens situem cap al final de la República romana, l'any 44 aC, no fa gaire temps que Juli Cèsar va sortir victoriós de la segona guerra civil romana que va tenir lloc entre els anys 49 aC i 45 aC i va enfrontar el bàndol dels pompeians contra el bàndol dels cesarians. Després de la fi del conflicte, el senat va donar a Juli Cèsar diversos honors i títols entre els quals destaquen els següents: Tribunus plebis (tribú de la plebs), censor, cònsol, procònsol, Pater patriae (pare de la pàtria) i dictador. Com que no hi havia una oposició real a la seva persona i els vots sempre anaven a favor seu, Cèsar va augmentar el senat fins a 900 senadors, la gran majoria eren alts càrrecs que l'havien fet costat durant la guerra civil.

La tercera vegada que va ser nomenat dictador, alguns senadors volien que no es tornés a votar el seu càrrec fins nou legislatures després. Finalment el senat va designar-lo Dictator perpetus (dictador perpetu). Va ser en aquell moment que els detractors van començar a conspirar contra Juli Cèsar, es van anomenar libertatores (Alliberadors), finalment van decidir assassinar a Cèsar durant una reunió del senat, la qual es duria a terme al Teatre de Pompeu, ja que l'edifici oficial del senat estava sent restaurat.
Durant la reunió del 15 de març (Idus de març), els liberatores, liderats per Gai Cassí Longí (Cassius) i Marc Juni Brut (Brutus), van assassinar a Juli Cèsar apunyalant-lo 23 vegades (tot i que segons l'autòpsia de Suetoni, només una punyalada fou letal) va ser en aquest moment on la cultura popular diu que Juli Cèsar, en veure a Brutus, va dir una de les seves famoses frases, tu quoque, fili mi? (tu també fill meu?). Una vegada mort Juli Cèsar, Brutus va girar-se per explicar i convèncer als altres senadors que no havien participat en el complot de què els havien de recolzar per retornar definitivament la llibertat a Roma, però molts d'ells ja havien marxat espantats de la sala.
L'assassinat va provocar la tercera guerra civil romana que va finalitzar l'any 42 aC amb la proclamació de l'emperador August que va posar fi a la República.




dijous, 30 de novembre del 2017

Rituals d'enterrament a l'antiga Roma




En la cremació les famílies més adinerades contractaven organitzadors que s'encarregaven del seguici, els quals s'encarregaven de portar des de músics que anaven davant de les exèquies per mostrar el mort com un ésser gran, plorat i reverenciat pels altres; depenent de com fos d'il·lustre el difunt, l'exhibició d'aquest al públic podia durar fins a una setmana, en aquest cas, el seguici s'aturava davant del fòrum i un familiar proper pronunciava una oració davant del carro mortuori. 
En l'Antiga Roma els ritus d'enterrament són molt similars als grecs tot i que els romans acostumaven a incinerar als morts i els grecs els enterraven.
Imatge relacionada
Caront, transportant animes per la llacuna Estígia









Un cop fet el discurs, els familiars es dirigien cap a la pira funerària (estructura de fusta en la qual es posava el cos per a cremar-lo) carregant màscares de cera i escultures dels seus familiars morts anteriorment, com si tots estiguessin presents. Abans d'encendre el foc un familiar proper s'acostava al mort i obria els seus ulls per permetre-li veure per última vegada la llum, després d'això es tancaven els ulls pronunciant el nom del difunt per després dipositar una moneda a la boca, amb l'objectiu que aquest pagués el seu viatge al més enllà a Caront, el barquer de l'Estígia a l'inframón.


File:5171 - Brescia - S. Giulia - Urna funeraria romana in vetro - Foto Giovanni Dall'Orto, 25 Giu 2011.jpg
Urna funerària romana
 El foc era extingit amb vi (evitaven mullar les cendres perquè el difunt no vagués ebri per l'altre món) i les cendres eren recollits pels familiars més pròxims. Els ossos, encara calents, eren rentats amb vi ranci o llet, un cop freds es dipositaven en una urna funerària plena de flors. L'endemà se celebrava un banquet pòstum o fúnebre, en el qual es menjava en honor al mort.

Els ritus funeraris per als pobres eren molt diferents, moltes vegades eren llançats com animals en les fosses comunes fora de les ciutats per deixar-los podrir, i posteriorment eren incinerats en aquestes mateixes fosses comunes. Aquests eren recollits dels carrers i eren portats per quatre necròfors, les persones que es dedicaven als rituals d'enterrament, en un taüt de lloguer a la nit. Els necròfors, i generalment els associats a la indústria de la mort, havien de viure fora de la ciutat, ja que es creien contaminats. Els romans associaven la mort amb la contaminació, no només material sinó espiritual, és per aquesta raó que els enterraments s'havien de realitzar de nit i fora de la ciutat.
Antic sepulchrum a Córdoba

Els familiars honraven als seus éssers estimats amb ofrenes de menjar, per això en les tombes hi havia tubs de libació, pèrgoles, exedres i pous. Es realitzaven ofrenes d'ous, mongetes, llenties i vi. El vi es considerava un substitut de la sang i la beguda preferida dels morts. En ocasions especials se sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang. La família romana estava unida i en morir un dels seus membres passava a formar part dels avantpassats als quals calia retre culte. L'espai de l'enterrament, sepulchrum, adquiria el caràcter de lloc sagrat, locus religiosus, inamovible, inalienable i inviolable. Només podien accedir-hi els familiars. Les parts externes, la momumenta, sí que es podia transformar i redecorar.

dimecres, 29 de novembre del 2017

La roba romana

Resultat d'imatges de roba interior romana+
La nostra manera de viure comparteix similituds amb la dels romans antics, la roba que usaven també compartirà alguna similitud amb l´actual?
Començant per la roba interior o indumenta que va ser usada pels romans a imatge dels perses i dels pobles bàrbars del nord. Consistia en subligaculum, són els calçotets actuals, subucula, la nostra samarreta interior i la mamillare, els sostenidors d´avui dia.

Els punts forts de la vestimenta romana eren la toga i la túnica.
De toga n´hi havien diversos tipus;
  • Picta; enriquida amb brodats d´or que usaven els cònsols i els pretors.
  • Pretexta; adornada amb una franja de color porpra. La portaven els fills de les famílies benestants, senadors, magistrats.
  • Viril; era la que tenien els fills dels ciutadans romans, començaven a usar-la sobre els 16 anys, era llisa i sense cap tipus d´ornament.

Només els ciutadans romans estaven autoritzats a portar-la, tant rics com pobres, però les diferències eren evidents en la qualitat dels materials i el color, eren clars indicadors de posició social. Es va convertir en un autèntic emblema de cultura romana, el seu origen és de la civilització etrusca.
Les primeres togues eren molt senzilles, amb el pas del temps i el simbolisme que va guanyar aquesta peça es va convertir en una vestimenta opulenta, incòmoda.
Abans la vestien tant homes com dones, amb el pas del temps va ser exclusivament per a homes.
Imatge relacionada 
La túnica podia ser usada tant els ciutadans com els no ciutadans de Roma. Podia ser llarga (tunica talaris) o curta, tenir mànigues (túnica manucata) o no i estar formada per una o diverses peces de roba; es posava pel cap i se cenyia al cos per la cintura.En ocasions incorporava pantalons encara que el seu ús era molt menor ja que es considerava de mal gust. Es va usar molt al llarg de l’Edat Mitjana.


Imatge relacionada  
Els antics romans no eren molt aficionats a l’ús de barrets (excepte els sacerdots, per exemple) no obstant això existien diversos tipus de barrets, com el cucullus (gorra de viatge) o el petasus, per protegir-se del sol.
Als peus, els romans usaven sandàlies o solea i només alguns ciutadans reconeguts portaven calceus o sabata tancada (pròpia de senadors i magistrats). Els nobles i alguns soldats calçaven campagnus, és a dir unes botes.

dimarts, 28 de novembre del 2017

L'importància d'Ares a Roma

Ares en la mitologia grecoromana és el deu de la guerra, de la violència sense control tot i que en un principi va ser identificat com la fertilitat, el bestiar i la vegetació. Normalment representat amb un casc daurat o una llança, forma part de la tríada dels déus superiors, és fill d'Hera i Zeus (rebutjat per aquest últim per pecar d'impulsos), i té com a germanastre a Atena, qui guanya la majoria dels combats duals entre ells, per la seva astúcia utilitzant l'estratègia. L'importància del personatge està en el simple fer de propiciar l'origen de Roma; ell va ser qui va violar a Rea Silva, vestal que va quedar embarassada de dos bessons que, més tard, fundaren Roma. També sabem que l'any romà s'iniciava en el mes dedicat a aquest deu, és a dir març: Martius mensis, i que l'activitat preferida dels romans no era res més que els combats dels uns contra els altes.
Resultado de imagen de infidelidad ares i afrodita

Resultado de imagen de ares escultura

Però tot i que els romans el consideraven un dels déus més importants, pels grecs era ben bé al contrari, representava el terror i era considerat fins i tot una divinitat còmica: una de les més antigues històries mitològiques es refereix a ell: en l'himne VIII de l'Odissea, es narra que Hefest, sabent per Helios, deu del Sol que la seva dona, Afrodita, la deessa de l'amor, era infidel amb Ares, els prepara un parany; té una xarxa invisible i indestructible en el llit i just quan els amants estan atrapats en ella, Hefest crida a tots els déus per burlar-se'n d'ells.
No obstant no podem negar la seva importancia eterna, ja que sempre ha estat el seu segell repartit per tota l'història, hi trobem el seu nom en un mes i en un dia de l'any, en l'horòscop, i mai no podrem negar la intensitat dels colors vermellosos del seu planeta.


I Mágia

El passat dia 22 de novembre, amb motiu del concert de Santa Cecília, vam tenir la sort d´escoltar, per primer cop, la cançó de I Mágia interpretada per cor i la banda del Satorras. I Mágia és una cançó grega i us en volem explicar algunes curiositats.

En primer lloc, la música de la cançó va ser escrita per Míkis Theodorákis, un dels compositors  grecs més famosos dins i fora del seu país. Ha musicat centenars de poemes d'escriptors grecs i també ha compost simfonies, òperes, concerts, música de cambra, i la banda sonora de més de trenta pel·lícules, com la de Zorbas el grec. La lletra, en canvi, és d´un poema d´Odisseas Elýtis, poeta d´origen cretenc , guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1979 , i considerat un dels renovadors de la poesia grega del segle XX. Degut a la forta influència que va rebre del surrealisme, la seva poesia és plena de símbols que la fan complicada d´entendre. Hi trobem referències a la mitologia, als contes populars, a la natura, al sol, al mar, en definitiva, a Grècia.

 La cançó tracta sobre Mágia, que a la mitologia grega és la mare d´Hermes, el déu missatger. Mágia és una de les 7 estrelles més brillants que integren les Plèiades, un conjunt de mil.lions d´estrelles situat a la constel.lació de Taure. Les Plèiades són conegudes popularment a Grècia com I Púllia. En moltes llegendes i contes populars, I Púllia es representada com una mare que té set filles, una de les quals és la nostra Mágia.
En aquest poema, I Púllia baixa a la terra i manté una conversa amb un pagès molt humil, al qual finalment li entrega a la seva petita Mágia. 
Aquí us deixem la lletra en grec i la traducció al català:

 Η Μάγια
Η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά
μέσ’ απ’ τους ουρανούς περνά.
Κάποτε λίγο σταματά
στο φτωχικό μου και κοιτά.

Γεια σας τι κάνετε; Καλά;
Καλά. Πώς είναι τα παιδιά;
Τι να σας πω εκεί ψηλά τα
τρώει τ’ αγιάζι κι η ερημιά.

Γι αυτό πικραίνεσαι κυρά, 
δε μου τα φέρνεις εδωνά;
Ευχαριστώ μα `ναι πολλά
θα σου τη φάνε τη σοδειά.

Δώσε μου καν την πιο μικρή
τη Μάγια την αστραφτερή.
Πάρ’ την κι έχε λοιπόν στο νου
πως θά `σαι ο άντρας τ’ ουρανού.

Είπε, και πριν βγάλω μιλιά
μου την καρφώνει στα μαλλιά

Λάμπουνε γύρω τα βουνά, 
τα χέρια μου βγάνουν φωτιά.
Κι η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά
φεύγει και μ’ αποχαιρετά.

La Maia

La Púllia, que tenia set filles
travessa el cel estrellat.
S´atura un moment
davant la meva cabana i em mira atentament.

Què tal? Com està?
Molt bé. Com estan les seves filles?
Que n´he de dir, aquí dalt
les rossega la rosada i la soledat.

Per això està preocupada, senyora?
Per què no me les deixa aquí, amb mi?
Gràcies, però en són moltes,
i se´t menjarien tota la collita.

Doni´m la més petita, 
la resplendent Maia.
Agafa-la, i tingues present
que seràs l´amo de tot el cel.

Va dir, i abans que badés boca
me la va clavar al cabell.

Brillen les muntanyes al meu voltant,
les meves mans treuen foc.
I la Púllia, que tenia set filles
se´n va i em diu adéu.

En el següent enllaç podeu veure l´actuació de la coral del Satorras interpretant H Mágia: Coral Satorras H Mágia 






divendres, 24 de novembre del 2017

OVIDI



Publius Ovidius Naso ( Sulmona el 42 a.C - Tomis 17 d.C ) va ser un poeta romà.
 El seu pare li va proporcionar una educació acurada a Roma, Àsia i Grècia amb l'objectiu de convertir-lo en un advocat de profit. Ovidi va abandonar aviat aquest camí i es va consegrar a la poesia encara que el seu pare no estiguès d'acord. 

Resultado de imagen de ovidi poeta


Va freqüentar els cercles literaris més aristocràtics i més influents de l'època i va conèixer poetes com Horaci i Virgili.
Les seves poesies van tenir un gran èxit en les classes altes però l'any 9 a.C August el va desterrar a Tomis, les causes del desterrament mai han estat clares.
L'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que expressa l'amor que sent el poeta, el qual és sentimental i sensual. Però Ovidi és qui realment innova i estén l'elegia a nous termes. A les seves últimes eligies, durant el seu exili, apareix el seu sentiment dolorós, que és l'única vegada on s'expressa.

OBRES DE JUVENTUD
  • AMORS (Amores): poemes elegíacs destinats a celebrar la seva passió per Corina, nom fictici d'una estimada que, segons molts autors, només existia en la seva fantasia. 
  •  HEROÏDES (Heroides): Cartes imaginaries, en diferents elegíacs, enviades per heroïnes llegendàries als seus marits o amants absents.
  • L'ART D'ESTIMAR (Ars amatoria): Poema didàctic on es donen lliçons sobre l’art d’enamorar una persona i conservar-ne l’amor. És una obra, escrita amb gràcia i enginy, que va escandalitzar les ments més conservadores per la seva evident falta de moralitat.


OBRES DE MADURESA

Resultado de imagen de ovidio metamorfosisMETAMORFOSIS (Metamorphoses): La seva obra més famosa i un dels poemes més importants de la història de la literatura. És al mateix temps un cant èpic i un poema didàctic. Consta de 15 llibres en els quals es narren nombrosos mites protagonitzats per personatges mítics que acaben transformant-se en animals, en vegetals i en constel·lacions.                       Els mites segueixen un teòric ordre cronològic, des de el Caos primitiu fins a la transformació de Juli Cesar en astre. Tot i la diversitat d'episodis l'obra mostra una forta unitat i una gran riqueza de procediments en les descripcions. Ha estat una obra molt utilitzada com a manual de mitologia i ha servit de font d'inspiració per  a escriptors, pintors, escultors i músics de totes les èpoques . 
  • ELS FASTOS (Fasti): Ovidi pretenia fer un repàs a les festes religioses i nacionals del calendari romà. L'obra havia de comptar amb 12 llibres, un per cada mes de l'any, però amb a causa de l'exili l'obra no es va acabar.
  • TRISTES (Tristia): Són cinc llibres de poemes dedicats a un destinatari fictici al qual narra les seves desventures i recorda el seu passat i la felicitat d'altres temps. El millor poema és el primer, on explica la seva última nit a Roma.
  • PÒNTIQUES (Ex Ponto): Tracta els mateixos temes que a Tristes però están dedicades a la seva muller i als seus amics als quals demana que interceixen per ell davant d'August perquè el perdoni.

Les Moires

Les Moires


Des del més gran fins al més petit, del més vell 

al més jove, del més fort al més fràgil, les Moires 
("les talladores") controlaven no només el destí 
dels humans sinó també el dels herois i dels déus. 
Homer i Virgili les consideraven com a superiors a qualsevol voluntat, fins i tot Esquil, al Prometeu encadenat, també suggereix que Zeus està subjecte
al decret de la sort.

Filles de Zeus Temis, eren deïtats femenines que pertanyen a la primera generació de divinitats, la de les forces elementals del món. Eren tres germanes il·lustrades filant el destí dels homes com si fos un fil. Cloto ("la filadora") el descabdellava, Làquesis ("la que reparteix la sort") el torcia i Atropos ("la invencible") el tallava. Aquestes tres etapes representaven el naixement, el desenvolupament de la vida i finalment la mort. Els grecs les imaginaven impertorbables i cegues. Determinen la hora del final però també de què es constitueix la història de cada dia, la mort brutal i el castig, la finalitat de les guerres, dels accidents i de les malalties.

dijous, 23 de novembre del 2017

Diana



Resultat d'imatges de dea diana antiga roma


Diana ("del dia" o "divina" en llatí), s'identifica completament amb la deessa de la mitologia grega Àrtemis. Era filla del déu Zeus i de Leto i germana bessona del déu Apol·lo.


Els romans la representaven amb vestimenta grega, acompanyada d'un arc, unes màgiques sagetes i un cérvol, de vegades amb una mitja lluna fent-li de corona per a indicar el seu caràcter diví. Un altre dels seus símbols és el roure. 

A Diana se li atribuïa el poder per a comunicar-se amb els animals, i tenia gran destresa com a caçadora. Habitava als boscos perquè li atreia la vida solitària i la castedat. Les dones embarassades s'encomanaven a ella demanant un part fàcil. Les rouredes era el seu espai sagrat. Més endavant va passar a ser una deessa de la lluna.


Estàtua en marbre de Diana, al palau de Versalles

Segons Georges Dumézil, Diana pertany al grup de divinitats celestials que transcendien dels assumptes terrestres, és a dir, s'abstenien d'interferir directament en la vida dels humans. Aquesta mena de déus no compartien el destí d'altres déus celestials de les religions indoeuropees, ell els anomena dei otiosi o déus sense propòsits pràctics,però semblaven tenir una mena d'influència sobre el món dels humans.



El caràcter celestial de Diana està reflectit en alguns dels seus atributs: se l'ha relacionat amb la llum, la inaccessibilitat, la virginitat, la seva preferència pels llocs aïllats dins els boscos. Diana és l'expressió del món celestial (diuum, la forma neutra de dia, significa cel o espai obert al cel), és l'expressió de la supremacia, la impassibilitat i la indiferència cap als humans i les seves circumstàncies personals. Al mateix temps la complexitat del seu caràcter s'expressa en altres aspectes contradictoris de la seva divinitat: És considerada com una divinitat activa pel que fa a la vigilància del seu sacerdot i pel que fa a la conservació del gènere humà a través de la protecció dels naixements.

Diana en un mosaic a Utica, segle II aC

'Flight of Aeneas from Troy', fresco painting by Girolamo Genga, 1507-1510, Pinacoteca Nazionale, Siena.jpg









Filemón i Baucis

Títol: Filemón i Baucis
Autor: Giuseppe Santi da Ferrara
Cronologia: finals S.XVIII - principis S.XIX
Estil: Barroc
Tècnica: Aguada marró; ploma; Traços de llapis
Suport: Paper blanc
Dimensions: Alt: 169 mm .; Ample: 194 mm.
Localització: Museo del Prado
Tema: Mitològic

Resultado de imagen para fitxa tecnica filemon i baucis


Filemó era un pagès molt pobre, casat amb Baucis, una dona frígia. Un dia van acollir a la seva cabana dos viatgers que recorrien Frígia. Eren Zeus i Hermes que visitaven la Terra disfressats de captaires. Els altres habitants de la regió no havien volgut acollir els dos estrangers, i només aquel matrimoni els va obrir la porta. El déus, enfurismats, van enviar un diluvi a tot el país, que va respectar la casa dels dos ancians. La barraca es va transformar en un temple. Zeus i Hermes els van voler concedir un desig, i ells van demanar ''Morir al mateix instant''. Els déus els van deixar arribar a molt, molt vells, i, quan va ser el moment, els van satisfer l'anhel, transformant-los tots dos alhora: Baucis en un til·ler, Filemó en una alzina, que s'aixecaven junts davant del temple que abans havia estat la seva cabana.

El mite d'Orió

Orió era un gegant fill de Posidó i de Gea, i era conegut per la seva bellesa i per la seva passió per la caça. Ell sovint visitava al seu amic Enopió fins que un dia que aquest havia sortit, Orió, ebri, va intentar posseir  Mèrope, l’esposa d’Enopió; però Enopió els va sorprendre i va decidir parar-li una trampa al seu amic. Li va proposar una aposta que es tractava de descobrir qui era capaç de beure més vi. Orió es va emborratxar tant que va quedar indefens i aprofitantl'ocasió, Enopió li va treure els ulls. Com que l’essència de la vida d’Orió era la caça, desesperat va demanar ajuda a Hefest, que li va donar un nen perquè se’l carregués sobre les seves espatlles i mirés de cara el Sol quan sortís. Així va recuperar la vista.  Llavors Orió va tornar a les seves antigues ocupacions i se’n va anar  a caçar amb la deessa Àrtemis. Com era d'esperar, de seguida, Orió va intentar posseir-la  però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el va matar. Àrtemis, penedida per haver castigat amb excessiva severitat Orió, va demanar a Zeus que concedís a Orió la immortalitat.

La constalació d'Orió
La constel·lació d’Orió és una de les més conegudes, ja que les seves estrelles són visibles des dels dos hemisferis. La constel·lació és visible durant l’hivern a l’hemisferi nord i durant l’estiu a l’hemisferi sud. Aquesta constel·lació es troba  junt amb les constel·lacions Ca Major i Ca Menor i està  “lluitant” contra la constel·lació de Taure. L’estrella més brillant de la constel·ació és Alfa Orionis.


 La constel·lació d’Orió es troba situada al damunt de la nebulosa d’Orió, que a simple vista és visible i té un color rogenc. Representa la immortalitat que li va proporcionar Zeus al caçador. 

dimecres, 22 de novembre del 2017

Deucalió i Pirra


Títol: Deucalió i Pirra.

Autor: Pieter Paul Rubens.

Cronologia: 1636-37.

Estil: Barroc.

Tècnica: Oli.

Material: Taula.

Dimensions: alçada: 26,4 cm. Amplada: 41,7 cm.

Sèrie: Torre de la Parada.

Localització actual: Museu del Prado, Madrid (còpia).

Tema: Mitològic.




El quadre original, de Rubens, documentat a l’inventari de la Torre de la Parada de 1700, no el conservem. El que queda és una còpia realitzada per J.B. Martínez del Mazo que ens ajuda a intuir com podia haver sigut l’original. En aquesta obra veiem representada una de les parts més important del mite que explica com es va crear la raça humana. Rubens sembla utilitzar de nou un model per a representar la figura femenina nua que acaba de néixer, amb una postura molt similar a la que va utilitzar amb Eurídice.

Els protagonistes, Deucalió i Pirra (marit i muller i també germans), són els únics supervivents al diluvi universal que Júpiter fa per extingir la raça humana, i supliquen davant del temple de Temis reparar la pèrdua del seu llinatge. La deessa els hi dona una resposta estranya que més tard Deucalió comprèn: el que han de fer és llançar pedres (els ossos de la seva mare, la Terra) a les seves esquenes. Així ho van fer, i quin va ser el resultat? De les roques que llançava Deucalió en sorgien homes i de les de Pirra dones. És per això que Ovidi afirma que som una raça dura i capaç de suportar els fatics.

“Què perdien per intentar-ho? Marxen, cobreixen els seus caps, deslliguen les seves túniques i llancen les pedres, com se'ls va ordenar, darrere les seves petjades. Les pedres (qui ho creuria, si no ho testifiqués la tradició?) van començar a perdre la seva duresa i la seva rigidesa, a estovar-se amb el temps i a prendre forma, un cop estovades. Amb només créixer i sobrevenir-les una naturalesa més tendra, es pot entreveure certa forma humana, encara no evident, sinó com una obra començada en marbre, no acabada del tot i molt semblant a les estàtues a mig esculpir.” (Met. Lib. 1).