dijous, 23 de novembre de 2017

El mite d'Orió

Orió era un gegant fill de Posidó i de Gea, i era conegut per la seva bellesa i per la seva passió per la caça. Ell sovint visitava al seu amic Enopió fins que un dia que aquest havia sortit, Orió, ebri, va intentar posseir  Mèrope, l’esposa d’Enopió; però Enopió els va sorprendre i va decidir parar-li una trampa al seu amic. Li va proposar una aposta que es tractava de descobrir qui era capaç de beure més vi. Orió es va emborratxar tant que va quedar indefens i aprofitantl'ocasió, Enopió li va treure els ulls. Com que l’essència de la vida d’Orió era la caça, desesperat va demanar ajuda a Hefest, que li va donar un nen perquè se’l carregués sobre les seves espatlles i mirés de cara el Sol quan sortís. Així va recuperar la vista.  Llavors Orió va tornar a les seves antigues ocupacions i se’n va anar  a caçar amb la deessa Àrtemis. Com era d'esperar, de seguida, Orió va intentar posseir-la  però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el va matar. Àrtemis, penedida per haver castigat amb excessiva severitat Orió, va demanar a Zeus que concedís a Orió la immortalitat.

La constalació d'Orió
La constel·lació d’Orió és una de les més conegudes, ja que les seves estrelles són visibles des dels dos hemisferis. La constel·lació és visible durant l’hivern a l’hemisferi nord i durant l’estiu a l’hemisferi sud. Aquesta constel·lació es troba  junt amb les constel·lacions Ca Major i Ca Menor i està  “lluitant” contra la constel·lació de Taure. L’estrella més brillant de la constel·ació és Alfa Orionis.


 La constel·lació d’Orió es troba situada al damunt de la nebulosa d’Orió, que a simple vista és visible i té un color rogenc. Representa la immortalitat que li va proporcionar Zeus al caçador. 

dimecres, 22 de novembre de 2017

Deucalió i Pirra


Títol: Deucalió i Pirra.

Autor: Pieter Paul Rubens.

Cronologia: 1636-37.

Estil: Barroc.

Tècnica: Oli.

Material: Taula.

Dimensions: alçada: 26,4 cm. Amplada: 41,7 cm.

Sèrie: Torre de la Parada.

Localització actual: Museu del Prado, Madrid (còpia).

Tema: Mitològic.




El quadre original, de Rubens, documentat a l’inventari de la Torre de la Parada de 1700, no el conservem. El que queda és una còpia realitzada per J.B. Martínez del Mazo que ens ajuda a intuir com podia haver sigut l’original. En aquesta obra veiem representada una de les parts més important del mite que explica com es va crear la raça humana. Rubens sembla utilitzar de nou un model per a representar la figura femenina nua que acaba de néixer, amb una postura molt similar a la que va utilitzar amb Eurídice.

Els protagonistes, Deucalió i Pirra (marit i muller i també germans), són els únics supervivents al diluvi universal que Júpiter fa per extingir la raça humana, i supliquen davant del temple de Temis reparar la pèrdua del seu llinatge. La deessa els hi dona una resposta estranya que més tard Deucalió comprèn: el que han de fer és llançar pedres (els ossos de la seva mare, la Terra) a les seves esquenes. Així ho van fer, i quin va ser el resultat? De les roques que llançava Deucalió en sorgien homes i de les de Pirra dones. És per això que Ovidi afirma que som una raça dura i capaç de suportar els fatics.

“Què perdien per intentar-ho? Marxen, cobreixen els seus caps, deslliguen les seves túniques i llancen les pedres, com se'ls va ordenar, darrere les seves petjades. Les pedres (qui ho creuria, si no ho testifiqués la tradició?) van començar a perdre la seva duresa i la seva rigidesa, a estovar-se amb el temps i a prendre forma, un cop estovades. Amb només créixer i sobrevenir-les una naturalesa més tendra, es pot entreveure certa forma humana, encara no evident, sinó com una obra començada en marbre, no acabada del tot i molt semblant a les estàtues a mig esculpir.” (Met. Lib. 1).

Narcís

Títol: Narcís
Autor: Caravaggio (1571-1610)
Cronologia: 1594-1596
Estil: Barroc
Tècnica:Oli
Material: Llenç
Cromatisme: policromat
Dimensions: 110 × 92 cm
Localització actual: Galleria Nazionale d'Arte Antica (Roma)
Tema: Mitològic





En aquesta obra hi podem veure a Narcís, un personatge de la mitologia grega. 
Narcís es va enamorar de la seva pròpia imatge quan es va veure reflexat a l'aigua cristal·lina, i en aquesta mateixa s'hi va ofegar quan va intentar apropar-se al seu reflex i d'aquesta manera poder besar-lo .
Narcís d'adolescent era el desig de tots els joves, ja que era molt atractiu. Tot i així, ell refusava a tothom. Entre els seus pretendents hi havia la ninfa Eco, però ell no li feia cas. 
Eco desesperada fuig a un lloc solitari on només en queda d'ella la veu. Némesis que va veure això, va decidir que Narcís s'enamoraria d'ell mateix i s'inclinaria de tal manera que acabaria ofegat a l'aigua.
En aquesta pintura de Caravaggio podem veure el moment en el que Narcís s'està mirant en el reflexe.  Podem contemplar que és un lloc solitari i idílic, de dificil accés.
Tot i això, els déus de l'Olimp van immortalitzar la seva imatge convertint-lo en una preciosa flor: El narcís. 
Aquest mite tan clàssic encara podem dir que s'ha mantingut fins avui en dia, ja que les persones que s'estimen excessivament (fins a tal punt d'adorar-se) se'ls diu narcisistes.

Quan s'està acabant el poema, a la mort de Narcís, a la versió de Dalí apareix l'amor, Gala. A l'estrofa final té lloc la metamorfosi:
"Cuando esa cabeza se raje
cuando esa cabeza estalle
será la flor,
el nuevo Narciso,
Gala,
mi narciso."



dimarts, 21 de novembre de 2017

Orfeu i Eurídice


Títol: Orfeu i Eurídice
Autor: Peter Paul Rubens (1577-1640)
Cronologia: 1636-1638
Estil: Barroc
Tècnica: Oli
Material: Llenç
Cromatisme: Plicromada
Dimensions: Alçada 196,5 cm; Amplada 247,5 cm
Localització actual: Museu del Prado, Madrid
Tema: Mitològic




En aquest quadre veiem representada una part del mite d'Orfeu i Eurídice, en que la parella està a punt de marxar de l'inframon.
La escena està comprimida, és a dir, es limita a representar als quatre protagonistes de la història, sense afegir cap altre que facin distreure la nostre atenció del que està succeint. 
A Orfeu el distingim per la seva corona de llorer i la lira, col·locada a la seva espatlla, i a Hades i Pèrsefone per la seva mascota, el gos Cèrber. 
Rubens ha dividit el llenç en dues meitats, col·locant a la parella dels inferns a l'ombra, que es on viuen tots els habitants de l'inframon. En canvi a la part més iluminada del quadre, podem veure a Orfeu i Eurídice, que ja estan començant a caminar cap a l'exterior, allunyant-se de les ombres de l'infern. La mirada entre Eurídice i Pèrsefone, es la unió entre les dues parelles relacionant les dues meitats del quadre.

Segons la mitologia grega, Orfeu i Eurídice eren dos enamorats, en el dia del seu casament intenten raptar a Eurídice, en la persecució ella trepitja una serp la qual mossega i li provoca una ferida mortal. Orfeu trist, es dirigeix cap al Hades en busca de la seva dona, amb la lira convenç a Creont perquè el porti fins a l'altra banda de la llacuna i després dorm al gos Cèrber, amb el so de la lira.
Finalment es presenta del déu Hades i li va suplicar que li tornés a la seva estimada, Hades va accedir, però amb una condició. Orfeu no podia mirar a Eurídice fins que no sortís a l'exterior, però Orfeu a punt de travessar l'infern no es va poder resistir i la va mirar. Eurídice se'n va anar per sempre.


"Orfeu del Ròdope la va rebre, i amb ella una condició, no podia girar els ulls enrere fins que no hagués sortit de les valls de l'Avern o el do seria anul·lat. Anaven, envoltats d'un silenci pregon, per un camí en pujada, escarpat, obscur, cobert d'una boira espessa i tenebrosa." (Met, lib.X)




Perseu i Andròmeda

Títol:
Autor: Pieter Paul Rubens
Cronologia: 1622
Estil: Barroc
Tècnica: Oli
Material: Tela
Cromatisme: Policromat
Dimensions: 99, 5 cm x 139 cm 
Localització actual: Museu Hermitage, Sant Petersburg
Tema: Mitològic


En aquesta pintura s'hi reflecteixen dos mites diferents però relacionats entre sí.
El primer és el mite de Perseu i Andròmeda en el qual l'heroi salva una bella donzella (Andròmeda) de ser devorada per un monstre marí (part inferior). Les ninfes del mar, que li estan col·locant una corona al noi, queden astorades a causa de que Perseu, amb el cap de Medusa (a l'escut) hagi provocat que el corall es torni dur en contacte amb l'aire i tou quan està a l'aire.

El segon mite de l'obra és el de Medusa. Es reflexa en l'escut de Perseu, on hi ha el cap de la Gòrgona amb cabells de serpent i ulls, que petrificaven tot allò que els mirés directament, i el qual el noi va tallar mentre ella i les seves dues germanes dormien, guiat pel reflexe del seu escut de bronze. El cavall alat també forma part de la mateixa història, ja que, segons Ovidi, va néixer de la sang vessada per Medusa al ser degollada.

La composició mostra moviment i es detecta qui és el personatge principal perquè està envoltat d'una capa de color porpra, que simbolitza la importància i el poder.

"A continuació, pren Andròmeda, recompensa de la seva gran proesa, sense, però, acceptar el dot; Himeneu i l'Amor agiten agiten les torxes nupcials; damunt del foc s'aboquen perfums en abundància, pengen garlandes dels sostres i pertot arreu se sent música de lira i de flauta i cants, mostra feliç del'alegria que inunda els cors." (Perseu i Andròmeda, Met. llibre IV)

"Ella va ser d'una bellesa extraordinària i l'esperança d'aconseguir-la va fer rivalitzar molts pretendents; no hi havia en ella res més admirable que els seus cabells; jo he conegut algú que assegurava haver-la vist." (Medusa, Met. llibre IV)

Els misteris d´Eleusis

El mite del rapte de Persèfone, filla de Demèter i Zeus, és un dels més bells i coneguts de la mitologia grega. Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani. Aleshores Demèter, desesperada, va començar a buscar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veu, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i es va establir a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Allà s´hi va dirigir al palau del rei d´Eleusis disfressada de vella. A l´entrada del palau, unes ancianes la van convidar a seure una estona. Estaven de broma i, per primer cop en molt de temps, Demèter va tornar a somriure. Al cap de poc temps va començar a treballar com a dida dels prínceps a palau. En senyal d´agraïment, va regalar a Triptòlem, príncep dels eleusins, la primera llavor de blat, i li va encomanar que difongués el seu cultiu per tota la terra a dalt d´un carro alat.



A Eleusis hi havia un santuari panhel·lènic centrat en el culte a Demèter i la seva filla Persèfone. Com a deessa de l´agricultura, Demèter era símbol del cicle de la vida, la mort i la renovació de la terra fèrtil que produeix la collita anual.  Els iniciats que acudien dos cops a l´any a aquest santuari se sotmetien a una sèrie de proves que els provocaven una autèntica commoció emocional: es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció i, per tant, de la immortalitat. Aquests rituals van ser coneguts com els misteris d’Eleusis

Es començava amb una processó que recorria els 22 km. que separaven Eleusis d’Atenes portant els objectes sagrats de les divinitats. Després de ser acollits dins l’Eleusínion d’Atenes, al peu de l’Acròpolis, els qui volien iniciar-se corrien a purificar-se banyant-se al mar amb un porquet que tot seguit havien de sacrificar. Al cap d’uns dies una altra processó, amb els futurs iniciats, tornava els objectes sagrats a Eleusis. Però el ritus central de la iniciació continua sent avui dia un misteri, perquè els iniciats van complir amb el seu vot de no revelar-lo mai, sota pena de mort. Se sap que entraven en una gran sala del santuari, anomenada Telestèrion, on durant la cerimònia final veien la llum en una revelació sobre la qual només hi ha múltiples hipòtesis.

 


dilluns, 20 de novembre de 2017

Quins jocs feien els nens i nenes a l´antiga Roma?

Fa apròximadament uns 2.000 anys als nens i nenes romanes també jugaven a jocs, com nosaltres .És increible pensar que nosaltres quan erem petits havíem jugat a un d´aquests jocs que ja existien a l´antiga Roma.
 Les nenes tenien molt poques joguines, i si en tenien  el material en que estaven construides era de fusta,articulada o de fang amb aquestes nines el que feien era vestir-las com avui dia encara es fa amb les Barbies. A més jugaven al joc de les cuinetes, qui no ha jugat a  l´escola?


Resultat d'imatges de nina articulada romaResultat d'imatges de daus romans

Els nois tot aquest tema de vestir noies i de jugar a les cuinetes no els hi agradava gaire, el que feien era construir espases de fusta i feien batalles entre ells.A més jugaven a jocs com fet i amagar,les bales,les tabes i la famosa baldufa.
Els nois romans que eren molt trapelles, feien bromas com enganxar monedes al terra, ja sabem quin es l´origen de les bromes...


També jugaven a un joc molt popular que s´anomenà la morra o l´equivalent en el nostre país els xinos, que consisteix en que dos treuen alhora un nombre determinat de dits i guanya el que hagi esbrinat la suma total.

Els nens agafaven un pal amb senyals i el guanyador de cada ronda anava avançant cap al centre del pal. El que primer arribés era el vencedor.

La gallina cega era un altre joc. Així com jocs semblants a les dames, tres en ratlla, els puzles, els daus, les bales o el tir de la corda. Però si a alguna cosa els encantava jugar era a més de les mascotes animals, a les que anomenaven delícia.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Com es feia la tinta per escriure a l'antigua Roma.

Com es va crear la tinta per a l’escriptura?
La tinta és un líquid format per diferents pigments o colorants.
Las primeres tintes estaven elaborades a partir de pintures vegetals i consistien en la unió d’un pigment anomenat negre fum, cola i substàncies aromàtiques. Era necessari barrejar aquesta composició amb aigua abans d’utilitzar-la i era comunment anomenada tinta china.
Per les estilogràfiques es fabricaven tintes especials de secat ràpid i en l’Europa del segle XIII amb el descobriment dels pigments de colors, se l’incorporaven vernissos que variaven segons la superfície a imprimir.


Origens de la tinta.
Encara que principalment s’atribueix l’invenció de la tinta als xinesos avui dia no se sap amb exactitud quan es va inventar, però si sabem que el seu orígen és antiquíssim i que la portem utilitzant des del segle 400 aC.


L’antic imperi xinès, utilitzava una espècie de tinta composta per negre fum i goma per escriure amb plumas o pincells. En l’imperi romà, s’utilitzava una tinta de color purpura, conseguida de les glàndules branquials d’un molusc anomenat Múrex, per signar els seus edictes. Molt més tard, en l’Edat Mitjana, els escribas utilitzaven una barreja de sutge (hollín) amb tinta de sèpia o restes de vi o arcilla per fabricar tinta vermella per destacar inicials i fragments en els documents.
L’evolució de la tinta ha estat contínua a través dels segles, però, el canvi va arribar al segle XX amb la invenció dels ordinadors i impresores.


Apol·lo i la serp Pitó


Títol: Apol·lo i la serp Pitó
Autor: Pieter Paul Rubens (1577-1640)
Cronologia: 1636-1637
Estil: Barroc
Tècnica: Oli
Material: Taula
Cromatisme: policromat
Dimensions: D'alt: 26,8 cm.; D'ample: 42,2 cm.
Localització actual: Museu Nacional del Prado, Madrid
Tema: mitològic



Rubens va idear l'obra com el punt final d'una història i el desencadenant d'una altra, ja que més endavant Ovidi explica com Apol·lo es va burlar de Cupido per la seva condició d'arquer, que no es podia comparar a la del déu Sol. D'aquesta forma també fa aparèixer al fill de Venus, el qual l'està a punt de llançar-li la fletxa. Apol·lo surt amb el cap girat per poder mirar a Cupido, i segueix el mateix esquema estètic que va seguir l'artista al pintar El concili dels Déus, una altra obra seva on hi apareix el déu de les arts; a més a més, la postura que té amb l'arc a la mà, està inspirada en l'Apol·lo de Belvedere, una escultura de l'any 120 dC. Trobem la fidelitat de Rubens cap a Ovidi per la gran quantitat de fletxes llançades pel déu a l'animal, al que veiem caragolat en la cantonada inferior dreta.
Aquesta composició mostra un paisatge obert amb un gran desenvolupament, molt naturalista, ja que apareixen molts elements que atribuïm a la natura.
És una obra que representa un gran moviment i on es realça la figura del déu com a heroi, ja que és capaç de vèncer a un gran monstre. També s'observa la capa d'aquest, que és de color vermell, cosa que utilitza per donar a veure qui és el personatge important de la composició i ho acaba demostrant amb la nuesa als seus peus, que és el símbol de la divinització, encara que alguns experts han observat que hi ha un error en el peu avançat d'Apol·lo, pel que segurament hauria tingut alguna correcció.


La serp Pitó era l’encarregada de protegir un antic oracle de Temis, a Delfos; però robava els bestiars i els vilatans, enterbolia les deus i els rierols, assolant així la fèrtil plana de Crissa i espantant a les Nimfes. A més a més, Hera li havia donat l’encàrrec de perseguir a Leto quan portava al seu interior a Diana i Apol·lo. Aquest últim va matar a Pitó amb les seves fletxes i va alliberar la regió del monstre. Ell va tancar les seves cendres en un sarcòfag i va fundar en el seu honor uns jocs fúnebres: els Jocs Pítics. Desprès, Apol·lo es va apoderar de l’oracle de Temis i va consagrar un trípode al santuari. El trípode és un dels emblemes del déu Sol, i assentada sobre ell, la Pítia pronuncia els seus oracles. Els habitants de Delfos van celebrar amb càntics de triomf la victòria del déu i la seva possessió del santuari.  

"El déu portador de l'arc, que mai abans no havia utilitzat les seves armes si no era contra daines i cabres fugisseres, va acabar amb ell, ferint-lo amb mil fletxes i buidant gairebé el seu carcaix, mentre el negre verí s'escolava per les ferides de la serp." (Met. lib. 1)

divendres, 17 de novembre de 2017

La navegació a l’antiga Grècia

La base económica dels grecs era l'agricultura però a causa de la separació que hi havia entre les muntanyes van tenir que buscar maneres per arrivar-hi, així va ser com es van endinsar cap al mar.




A més a més ells van ser-hi els primers en utilizar els vaixells com a armes de guerra, encara que viatjar amb vaixell era molt perillós en aquella època, amb el pas del temps conegueren millor la mar però a causa del poc coneixement que hi tenien sobre el temps les expedicions van tenir molta carrega religiosa i supersticiosa .
La navegació grega és caracteritza per el seu avenç tecnològic i científic, destaca l'ús del ferro en la seva construcció, aquest material va impulsar a la fabricació de noves eines : falç i claus que va ajudar a l'agricultura i l'artesania.
Feien servis la técnica de les costelles primer, ón primer es formava l'esquelet del vaixell i després es cobrien amb tables.

La tripulació d'un vaixell de guerra es dividia
en quatre categories: els oficials, els tècnics, remers i els infants de marina.
A partir del segle VI a.C es van començar a fer més expedicions i a fer els primers mapes sobre les costes i els vents que podríen haver, les expediccions es medien en dies de navegació.
En aquesta época es va trobar el primer document cartogràfic Periple de Scylax.
Uns altres que també lluitaven per les rutes marítimes eren els romans, que crearan el quatrirreme, el quinquirrem, l'hexarreme, La Galera Liburnia i Barcos Mercants.
Els cartagineses també volien tenir poder sobre les rutes marítimes i el comerç del Mediterrani. Aquests també van introduir noves tècniques en la construcción de naus, com les peces prefabricades i numerades, que facilitava el treball dels fusters i va permetre que construïssin més barques en menys temps.


Exposicions a BCN

Enguany tenim algunes exposicions i activitats interessants relacionades amb l´antiguitat clàssica. Aquí us en deixem els enllaços:

Agon! és una exposició que començarà el dia 24 de novembre i que es farà al Caixa Fòrum de Barcelona. Agon vol dir "competició", i és per aquest motiu que l´exposició tractarà sobre l´esperit competitiu que impregnava la cultura grega, i que es veu reflectit en multitud d´activitats de la vida quotidiana, com les competicions atlètiques, els certàmens poètics, etc. A més de l´exposició, hi haurà conferències, tallers, visites guiades...


Jocs i joguines a l´Antiguitat és una exposició que hi ha al Museu de Badalona fins al 28 de febrer de 2018. Aquesta exposició ens permetrà conèixer com jugaven i es divertien els nens i nenes des de l´antiga Roma fins a ben entrada l´Edat Mitjana.


Aprofiteu l´oferta i, abans d´anar-hi, informeu-vos si teniu descompte o entrada gratuita amb el carnet d´estudiant o el carnet Jove.



dijous, 16 de novembre de 2017

Apol.lo i Dafne



Títol: Apol·lo i Dafne
Autor: Gian Lorenzo Bernini
(1598-1680)
Cronologia: 1622-25
Estil: Barroc
Tècnica: talla
Material: marbre
Formes: escultura exempta
Tipologia: grup
Cromatisme: monocroma
Dimensions: 2,43 m (alt)
Localització actual: Galeria
Borghese, Roma
Tema: mitològic

L´escultura és la captació d’un instant. La noia que fuig, la nimfa Dafne, completament nua, té part del cos cobert per una espècie d’escorça i aquest forma una corba des del cap fins els peus, que es troben sobre una elevació rocallosa del que representa el terreny, o la base de marbre del grup. El noi que la segueix, el déu Apol.lo, porta cobert part del cos amb una túnica. 
El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal. Els cossos van en una direcció, però els caps, sobre tot el de la nimfa, giren cap a un altre costat.
D’un bloc de marbre fred i estable Bernini ha creat una imatge de gran tensió i moviment. Tot el conjunt està treballat amb gran precisió i detallisme per tots els costats.
Apol·lo atrapa a Dafne, agafant-la amb una mà per la cintura, cosa que provoca un crit desesperat en la nimfa. És el precís moment en que els seus cabells es converteixen en fulles, els braços en branques, els peus en arrels i les cames en escorça. El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d’atrapar la nimfa.
Les expressions dels rostres són de sorpresa en Apol·lo i de terror en la nimfa. El moviment és el protagonista, juntament amb la paralització en un instant concret de tota l’acció, el moment en que s’inicia la metamorfosi.

Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casarse. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar en llorer (daphne en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre.


"Els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques. [...] Febos, tanmateix, continua estimant-la. Posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça" (Met, lib.1)

dimecres, 15 de novembre de 2017

QUÈ MENJAVEN ELS ROMANS?

La gastronomia romana va avançar molt a partir el segle II a.c ja que es comencen a introduir molts nous aliments de diferents llocs al posar-se en contacte amb altres cultures. La seva alimentació bàsica, constava d’ aliments com ara llegums, cereals, llet, ous, hortalisses, és a dir, acostumaven a ser aliments que els hi proporcionava la terra.  Poc a poc, van començar a incloure la carn, marisc, les fruites, etc...
Un aliment bastant destacat era el vi tot i que la ciència per conservar-lo encara estava poc desenvolupada. S’acostumava a beure a casi cada àpat. Per una altra banda, també s’utilitzaven molt la mel, ja que aquesta reemplaçava el sucre, encara desconegut en aquella època.





Els romans tenien tres àpats bàsics: el ientaculum (l’esmorzar), el prandium (el dinar) i finalment la cena (el sopar).
  • Ientaculum consistia en un esmorzar lleuger que es prenia a primeres hores del matí. Consistia bàsicament en pa, formatge, mel, hortalisses, olives i vi.
  • Prandium era un àpat similar a l’esmorzar, ja que a diferència d’aquí i ara acostumava a ser-ne un de lleuger. Tenia lloc al mig dia i destacaven els menjars preparats ja siguessin freds o guisats.
  • Cena era l’àpat més important i es reunia tota la família i molts cops, els amics . Començava aproximadament a les quatre, més o menys quan el sol es ponia i solia durar fins a altes hores de la nit. Representava una ocasió de plaer, convivència i moment per conversar. Es distingia en tres parts:
  • Gustus: Era un aperitiu per obrir l’apetit on prenien ous, olives, enciam, peix, bolets…
  • Cena: Constava de diferents plats més complicats i amb salses. Normalment eren plats amb verdures, cereals, llegums, carn, peix… Els hi agradava molt els bolets cuits en mel i la carn de cérvol, xai, pollastre i més.
  • Secundae mesae: Es menjaven els postres. Habitualment menjaven fruita, fruits secs amb dolços i vi.



Un parell de menjars típics:



El garum: Salsa molt utilitzada per els romans en la seva època que encara es fa servir. Es una barreja de vinagre, vins dolços i mel. L’utilitzaven per condimentar i amanir qualsevol menjar i enriquir el seu sabor.






Puls o Pulmentum: Espècia de pasta composta essencialment de farina i aigua, molt semblant a les farinetes que fem ara.  






dilluns, 13 de novembre de 2017

Erínies

Les Erínies (Fúries pels romans), o anomenades popularment per la por que generaven Euménides (Bondadoses), són deeses de l'inframón. Diuen que el seu origen fou la sang dels testicles del deu del cel, Cronos, en ser mutilat Per Zeus, en entrar en contacte amb Gea, la mare terra i les filles d'Urà. Se les representa amb cabells de serp, ales de ratpenat, amb gest furiós i tot portant un fuet, una llanterna o una falç. La seva funció era castigar els crims comesos pels mortals, per tant eren la personificació de la culpa, el remordiment. Perseguien fins a la sacietat i la seva intenció era retornar l'ordre.



Al principi es creia que d'Erínies n'hi havia un número innumerable, més tard es va saber que n'eren només tres: Tisifone, Alectro i Megere, cadascuna amb una diferent tasca. Tisifone, coneguda com venjadora d'assassinats, per exemple, s'encargava de castigar aquells qui gosaven traspassar els límits de la bona conducta. Alectro, anomenada també la que no descansa, també els perseguia amb la consistència tal d'arribar a provocar el suïcidi per bogeria de qui assetjava. Per últim Megere, La Gelosa, que provocava tots els sentiments negatius dels mortals divulgant la discòrdia.



.
En la tragedia d'Esquil, Orestes es perseguit per elles després de matar a la seva mare Clitemnestra fins a arribar al santuari Delfos, on es jutjat per la deesa Atena a l'Areòpag, tribunal encarregat de jutjar els crims de sang.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

La ment al ventre

  Els antics grecs no situaven la ment al cervell, ni tampoc les emocions o els sentiments al cor, sinó al ventre, concretament al diafragma, que és un múscul situat entre el tòrax i l´abdomen, i que serveix per a marcar el ritme respiratori. En grec, s´anomenava phrén (φρήν). Per aquest motiu, paraules com esquizofrènia, frenopàtic o frenètic deriven d´aquest terme grec.
  Com hem dit, originàriament, phrén feia referència al diafragma, i així queda atestiguat en textos d´Hipòcrates o d´Aristòtil, però amb el pas del temps se li va afegir el significat de "ment" o "seu del pensament". De la mateixa manera que en la nostra cultura el cor és la seu de l´amor, sense cap base cinetífica, per als grecs el diafragma era on residien la por, l´angoixa, el plaer i els pensaments. 
  En realitat, existien dos termes en grec per a "ment": fhrén i noús. Aristòtil feia servir el terme noús amb el significat d´intel.ligència, ment abstracta. Per a Plató, el noús era la part més elevada de l´ànima, que permet el coneixement directe de les Idees universals. En canvi, per a Anaxàgoras el noús és una mena de ment que tot ho ordena, i que d´alguna manera es pot identificar amb Déu. D´aquest mot grec en deriven paranoia, noesi, noètic i noema.


dimarts, 17 d’octubre de 2017

Nomen mihi est...

Les alumnes de 4t d´ESO d´Introducció al Llatí han fet un treball molt interessant que consistia a buscar l´etimologia del seu nom propi, i fer-ne una presentació. A continuació, us mostrem els resultats. Desitgem que us agradin!